Quin dia més tapat! Fa fresqueta i el cel és ple de núvols. L’Alba, una noia molt dolça, surt a passejar amb l’impermeable, les botes de pluja i el paraigua. XIM, una gota freda li cau al nas, una altra li mulla el cap i la tercera gota li mulla el peu. Una, dues i tres. XIM-XIM ja plou. Cauen gotes del cel. Les flors i els arbres estan contents, sobretot la Mimosa, que tenia molta set. L’Alba obre el paraigua i fa xip-xap als bassals. Amb les botes de pluja no es mulla els peus. De sobte s’atura, ha vist un cargol. Va molt a poc a poc i porta la casa al damunt.
“Vine cargol sota el paraigua” diu ella ”Moltes gràcies respon el cargol però a mi m’agrada passejar sobre la terra mullada i quan ja en tinc prou em fico dins la closca”. És un cargol petit però fa camí cap a l’escola. El cargolet explica a l’Alba que sempre li passa el mateix: va tan a poc a poc que triga un any en arribar. S’arrossega per la castanyada, mentre cauen les fulles a la tardor, més endavant veu passar els reis mags que porten joguines a tots els nens, segueix fent camí quan surten les flors a la primavera i quan per fi arriba l’escola ja és tancada perquè ha arribat l’estiu.
“No et preocupis diu l’Alba, jo t’hi acompanyaré, farem el viatge junts. Així aprendrem un munt de coses i farem molts amics”.
SILVIA RICART
Conte contes
