Allà a dalt hi ha una caseta amb un fum que surt de la xemeneia. Té una teulada vermellai un petit jardí. Tot és tan petit que sembla de joguina. Hi viu la Mari, una noia molt alegre que es desperta de bon matí. Obre els ulls i d’un bot posa els peus a terra. Corre a obrir la finestra per veure el seu amic ocell. “Bon dia amic ocell, perquè no cantes avui?” I l’ocell diu: “Piu-piu, estic enfadat perquè sóc petit i no sé fer res, ni tan sols sé fer un niu.
Jo voldria ser com el gat, que sap enfilar-se a la teulada.” ”Però el gat, explica la Mari, també va ser petit. Aleshores no sabia enfilar-se ni caçar ratolins. La seva mare li donava llet”.
L’ocell se la mira amb cara de sorpresa i segueix: “Piu-piu doncs voldria ser com el cavall, que sap galopar depressa.”
“El cavall respon la Mari també va ser petit. Aleshores ni tan sols s’aguantava dret.
Feia quatre passes i queia al terra.” L’ocell no s’acaba de creure el que li explica la seva amiga i per això diu: “”Piu-piu, així doncs voldria ser com l’esquirol, que salta de branca en branca”.
la Mari somriu i li diu que l’esquirol també va ser petit, que llavors no saltava i que el seu pare li portava pinyons.
“Quan siguis gran li diu la noia sabràs volar i des del cel veuràs com s’enfila el gat, com
galopa el cavall i com salta l’esquirol. I el teu cant serà la música més bonica del món. Tu ets gran, petit; no te’n oblidis. Bé, ara he de marxar a la Mimosa. Vols venir amb mi?”
L’ocell fa que sí amb el cap i diu:
“Piu-piu, a la Mimosa hi faré un niu”.
SILVIA RICART
Conte contes
