La Mireia fa un badall i es desperta. D’un bot posa els peus a terra i estira els braços ben fort. Encara està una mica adormida. Entra a la cuina i es prepara un bol de llet amb galetes. Després, amb la panxeta plena, va cap al bany per rentar-se la cara i les mans. Es raspalla les dents, es pentina amb una pinta i es mira al mirall. Tot seguit obre l’armari de l’habitació per vestir-se: es posa un jersei de color vermell, uns pantalons verds i unes sabates de color marró. “Ja estic a punt!”, diu. Molt decidida surt de casa i xino-xano camina cap a la Mimosa. Està contenta perquè allà hi trobarà un grup de nens espavilats amb ganes de passar-ho bé i d’aprendre un munt de coses. Fa un dia molt bonic: el cel és blau, el sol brilla i no hi ha ni un sol núvol. Camina que caminaràs, la Mireia veu passar un tren ple de passatgers, els saluda amb la mà i somriu. Arriba a una platja. S’acosta a l’aigua i la toca amb el dit. Està freda. Hi posa tota la mà. De sobte, una onada li mulla els peus. Sort que abans s’ha tret les sabates! Com que està un xic cansada, s’asseu en una pedra. Bé, això és el que ella es pensa perquè la pedra es comença a moure. “Ep, noieta!- diu la tortuga-t’has assegut sobre la meva closca!”, la Mireia mira al davant, al darrera, a un costat, a l’altre, però no veu a ningú. “Aquí a sota! ” diu la tortuga, i totes dues es fan un tip de riure. “Vine amb mi”, diu l’animalet, i camina molt a poc a poc. La Mireia la segueix i veu com la tortugueta, amb molta cura, fa un forat a la sorra. Li vol ensenyar els ous que hi ha enterrats. “Dins d’aquests ous hi ha els meus fillets -explica- aviat trencaran la closca i sortiran. Tinc moltes ganes de veure’ls i de fer-los una abraçada. Si et vols esperar, veuràs com surten”. A la Mireia li agradaria molt veure com les petites tortugues trenquen la closca però a la Mimosa hi té molta feina. Vol deixar l’aula ben bonica, amb les joguines endreçades, per les tortuguetes que començaran el curs. Així que fa un gros petó a la mare tortuga per despedir-se i segueix el seu camí.
SILVIA RICART
Conte contes
